Qui llegís amb paciència la meva incriminada novel·la "Penultimos castigos", descobriria des de les primeres pàgines, que vinc arrossegant al llarg de la meva biografia una frustració per l'exercici de l'escultura. A tal lector no el sorprendria gens si confessés ara, que m'agradaria esculpir com ho fa Francesc Carulla i que, si la meva carrera artística hagés estat la d'escultor, seia possiblement semblant a la d'ell: un llarg procés de síntesi de les aventures més vàlides de la modernitat figurativa dins de la convicció de la perennitat de la tradició mediterrània, irrenunciable per a un artista d'aquesta part del mon i fins i tot per la major part dels artistes moderns. Perquè l'escultura i sobretot, l'estatuària, és art permanentment semblant a sí mateix i amb les remotes arrels a la vista. L'escultura, profana, és un gest religiós, si mes no per la pretensió d'eternitat, d'eternitat mineral, geològica de les emocions humanes.
L'obra de Carulla revela, abans que tot, honestedat-fidelitat a la tradició i honestedat d'ofici, d'artesania, lleialtat a un llinatge estètic del que n'és deutor: la tradició mediterrània i catalana del noucentisme cap aquí; Maillol, Clarà, Rebull, Manolo..., amb un accent molt gentilici i una audàcia mesurada que el defensen dels aventurismes radicals i totalitaris.
Revela tot seguit una modernitat crítica i decantada, una morfologia passada pel cubisme i l'expressionisme sense minvar-ne la gravetat i la versemblança, un ús raonable i discret del volums negatius que no arrisquen foradar l'aparença.
Revela finalment, maduresa. Un saber llargament adquirit que permet reintegrar qualsevol forma imaginada als límits del bloc, de l'espai matèric que l'ha de suportar. La gravetat de l'art autèntic excusat de ludisme.
Vull repetir al peu d'aquestes ratlles, que l'encontre amb l'obra de Carulla m'ha ajudat a reconciliar-me amb una part de mi mateix, ha rescatat, per una estona, una part frustrada de la meva auto-imaginació, i això és clarament una de les funcions de les arts.
Carlos Barral
Tardor 1985